Ser Nen

Més enllà de la mida, hi ha dues coses que diferencien els adults de nosaltres els nens.

La primera és que els grans són exageradament avorrits. I el més curiós és que semblen gaudir-ne, de l'avorriment. Posem per exemple la taula d'un restaurant. Es poden passar hores asseguts, un cop ja han acabat de menjar, només parlant. Tantes coses hi ha a dir? I no només això, sinó que per rematar-ho, obliguen als seus pobres fills a estar-se asseguts sense fer res al seu costat, en lloc de deixar-los campar a conèixer altres nens, córrer per sota les cames del cambrer, o treure's torraines del nas i menjar-les de ressopó.

Ni tan sols a l'estiu saben passar-s'ho bé. Posem per cas, a la platja. Hi ha algun lloc amb més infinites possibilitats? Pots esquitxar a la gent, mirar peixos de colors, deixar-te portar per les onades i embarrancar-te a la sorra com un dofí... O, si no et vols mullar, pots jugar a voleibol, demanar que t'enterrin, o fer castells medievals. I què fan els grans? Jeure, torrar-se al sol i perseguir els seus fills amb cremetes. I per això fins i tot s'han inventat un verb: "estiuejar".

Als grans el encanta fer servir paraules inflades només per presumir. I aquesta és precisament la segona diferència: mentre els nens simplement som, ells es preocupen només per allò que semblen. Si ets un desgraciat pocapena pots estar tranquil si la gent creu que ets feliç. Per un nen és just al revés. Plorarà als quatre mars fins que tothom el senti i aconsegueixi allò que vol. Tot plegat, ser nen va molt millor per estar content. Així doncs, com caram convencen als nens per fer-se grans?

De cine

L'espectador menjava unes crispetes de cine, i els actors es varen passar tota la pel•lícula desitjant poder-ne menjar. En el moment dels crèdits, sortiren de la pantalla i li demanaren a l'espectador si els n'hi donava, però ja se les havia acabades totes. El mataren. Un trist final degut a la confusió de la realitat amb la ficció.

Fotos

Gratuïta ha esdevingut la foto, de preu i d’ús, o millor dit, d’abús.

Japonesos som tots, dins i fora de casa, càmera en mà, sempre a punt de disparar.

Com si el temps es pogués parar !

Afany irrefrenable, vici conductual que sens dubte no cal.

Clic, clac. Posa’t aquí, ara més cap allà.

Regala’m un somriure, que la teva cara no m’agrada.

Mirarem l’àlbum i no entendrem on s’ha amagat la depressió.

És tant fàcil ser feliç per fora!

Espera, que la brisa acaba de fer vibrar una fulla. Això s’ha de filmar.

No importa poder gaudir del moment. El que cal és guardar-lo.

Com si la felicitat es pogués empaquetar.

Com si els records, mai s’haguessin d’esborrar.

Posta

Es pon el sol
el dia s'acaba
un nen plora.
El pare es pregunta
per on se li escolen els dies.
Una parella contempla una altra parella com s'abraça,
i es pregunten d'on treuen la traça per estimar-se amb tant d'estil.
Una dona amb sobrepès descobreix,
que quan entra a dins del mar,
deixa de ser una ballena,
i es converteix en una ballarina
que dansa sobre un vaixell de paper.
Una cambrera, avorrida com una espardenya,
trenca la rutina i vola amb dos plats d'espaguetis
fins a les dues persones amb més gana del món.
S'obre el llum i tots els papus se'n van corrents.

Paul Auster. El Palacio de la Luna

Intentaba separarme de mi cuerpo, eludir mi dilema fingiendo que no existia. Otros habían recorrido ese camino antes que yo, y todos habían descubierto lo que yo acabé descubriendo por mí mismo: la mente no puede vencer la materia, porque cuando se le pide demasiado, demuestra rápidamente que también ella es materia

Indefectiblement

S’assabentà del concurs la darrera vegada que baixà de les muntanyes a comprar provisions. Afortunadament, la simplicitat i grandària de les lletres del cartell anunciant foren més evidents que el seu miopisme analfabet.

L’opulència del premi, un tractor de nova generació, propicià que es dediqués a l’afer amb afany. Durant dies, recorregué prats i boscos amb el propòsit de fer-se amb les millors plantes i flors. Després, preparà minuciosament la mescla..

El dia abans del concurs tastà la seva obra mestra: una deliciosa ratafia que el precipità, glop rere glop, a beure’n tota l’ampolla.

Lasciu

La luxúria sempre ha guiat els meus senders. Mai m’he penedit de les coses que he robat o de les mosses que he empaitat. No obstant, la tradició cristiana de la meva família m’ha empès a confessar-me de tot el que pensava nociu per al meu esperit. El mossèn, quan em veia entrar al confessionari, esbufegava sense mesura, doncs sabia el que l’esperava. La meva llista setmanal de pecats era inacabable, i la meva obsessió per enumerar-los tots allargava cada sessió fins a l’exhauriment del confessor, que m’acabava demanant que resumís les meves entremaliadures i evités de donar-li detalls com ara de quin color eren les últimes calcetes que havia estripat. Jo sempre procurava de no oblidar-me de res, i feia llistes de les accions, pensaments, sentiments o desitjos cristianament incorrectes. D’aquesta manera, pensava, segur que Déu em perdonarà i podré anar al cel. Per això, després de morir esclafat dessota la torre de Pisa, vaig quedar estupefacte al veure que enlloc de trobar-me amb Sant Pere, qui tenia al davant era Hades, el Déu dels inferns. Jo diria que se li escapava el riure per sota el nas mentre em comentava que no havia anat cap al cel perquè en una de les penitències m’havia descomptat i enlloc resar 30 parenostres només n’havia resat 29. Es veu que això és molt greu, i ara em toca pagar-ho durant tota l’eternitat. A la vella usança grega, la meva pena té una relació simbòlica amb els meus mals. Estic condemnat a presenciar orgia de vi i sexe rere altra. En algun moment del procés, una mirada lasciva i un dit que sensual s’arronsa em conviden a participar-hi. La meva desgràcia ocorre inevitablement en el moment en què estic a punt de tocar un pit o un cul, perquè llavors tothom desapareix per aparèixer cent metres més enllà. Hom pot pensar que la solució és l’onanisme, però haig de confessar que ho trobo una porcada.

Botifarra de pagès

Filleta, vés a dormir aviat
que aquesta nit venen els reis mags
Però mama, no tinc son !
No podria quedar-me jo
a fer el galifardeu ?
De segur que m’enteneu,
doncs un infant també heu estat.
Ben intentat, menuda meva,
i comprenc la teva ànsia de voler
veure els portadors dels teus regals,
però has de saber,
que si et veuen amb els ulls oberts,
se’n tornaran xemeneia amunt.
Que vols els teus desitjos difunts?
No mare, ja me’n vaig cap dormir.
Que em voldries acotxar?
Sí petitona, ja ho saps que la marona
t’estima molt,
i vol que tinguis un bon despertar.
Dolços somnis té la nena.
Oh quina enveja
pensar en la il·lusió que tindrà demà
quan vegi tots els paquets.
Quin somni tant estrany!
Resulta que ja és gran
i demana als reis
de tornar a ser petita.
Aquest any la nena
ha demanat una gran pissarra
per poder jugar a fer de mestra.
Els reis s’entrebanquen al menjador
i fan un rebombori de ca l’ample.
La nena surt espantada del quarto,
I veu, esglaiada, a sa mare,
mentre intenta col·locar els regals.
S’han acabat els fanals !
La petitona s’ho ensumava,
però no tenia gens de ganes
d’acceptar que la màgia s’havia esfumat.
Mama, has matat els tres reis !!!

santa paciència

Carregada de paciència
com un mula,
havia d’aguantar
cop de pal rere altre:
Els decrets dels marit,
les impertinències de la filla,
sentir-se transparent a les nits,
aguantar el mal humor dels matins,
ser menys important que la tele,
recollir les caques del gos,
pixar fora de test,
riure per no plorar,
plorar per no explotar,
explotar per no marxar de casa.
Fins que un dia s’entrebanca amb el diari
I llegeix una frase d’Edmund Burke:
Hi ha un moment límit
en el qual la paciència
deixa de ser una virtut.
Està a punt de fer les maletes i llargar,
fugir d’aquí i buscar un altre lloc.
Un marit que la mimi.
Uns filla que l’estimi.
Un gos que es cagui al jardí
Una vida que no es panseixi.
La seva amiga ja li deia:
“ets tu qui ha de decidir”.
De sobte, capgira el destí.
Aixeca el cap, mira el cel,
i es diu mentre el sol l’acarona:
“Ara veureu qui mana aquí”!

Creació del blog

Bé, finalment les corrents socials m'han empés a fer un blog. Ha estat inevitable.
Li he buscat un nom. Dubte.
La primera paraula que vegi quan obri el diccionari.
Massa vulgar.
La segona.
Tampoc.
A veure... aquesta sembla interessant. Què deu voler dir?
Un significat porta a l'altre, també desconegut.
Perdut en un laberint de paraules.
Món inextricable.